Este blog pretende ser el diario resumen de las salidas y viajes de sectamtb
Un grupo de mtbikers de Mallorca.

jueves, 17 de mayo de 2012

MANACOR / SA DUAIA. Sb 12maig12


“Mapes se te ha ido la olla” hagues dit en Cecilio al veure que la volta d’aquest dissabte va ser un poc descontrolada. En Cecilio n’era present en cada revolt, ja que amb ell havia fet gran part de les investigacions, i amb ell  ja ho haviem comentat. “salir de Arta demasiado corta, salir de manacor demasiado larga, salir de san Lorenzo como que no” i així va quedar la cosa i en la solitud en que ara un es troba a l’hora de decidir rutes pues això “ ante la duda, la mas dura”.
Quedarem a les 8,30 a l’estació del tren a Manacor, en principi teníem que ser pocs, ja que entre aniversaris, comunions i contrarellotges s’havia anunciat poca participació. Tot i així, al final érem vuit: Torner, Bigel, Largo, Yerar, Mapes i els tres cosins Frenando, Ff i Salvador. Partirem de l’estació ja amb una mica de retràs direcció centre sortint del poble per na Camela i per l’antic camí de Sant Llorenç que aviat el deixarem per enfilar-nos cap el puig de son Galiana, allà aparegueren les primeres costetes i primers tiranys que a poc a poc ens anaven acostant a son Carrio de manera mes entretinguda que la carretera amb els seus tobogans.
Esquerra dreta, dreta esquerra per les camades mentre intentàvem abrinar com els tres cosins eren cosins entre ells sense ser-ho de la mateixa branca i discutint quina branca era la bona, si la dels Fortunys, la dels Sales o la dels Truyols. La volta deixa clar quina es la “estirpe” que mes aguanta...
Passat son Carrio ens fiquem pel torrent de Can Amer, que també ha estat netejat amb pala i que algun motero aprofita.
Quan te fiques a dins un torrent totes les referències desapareixen i un arriba perdre la noció de on està. La velocitat es redueix considerablement ja que el recorregut ara es mes tècnic i també mes entretingut, A la fi, quan estam apunt d’arribar a la carretera de la costa, tenim la primera averia, en ff, ha espenyat la patilla de canvi i no hi ha manera de treure-la. Queda clar, els Fortunys son  mes agressius i amb la seva conducció  tenen aquest tipus d’averies. Per no enredar mes deixem els cosins intentant reparar i la resta continuem la marxa.
Sortim al passeig de s’illot i d’allà anem cap a sa torre de n’amer, agafem algun tirany, foto de rigor i ens anem cap a cala millor. Allà ens aturem a berenar per així agrupar-nos amb els sobrevivents, ja que en ff ha de deixar la volta i decideix agafar un taxi que el dugui fins a Manacor. Supermercado enfront de la benzinera, el mateix que va triar en Cecilio la darrera vegada que estarem per allà. Bons preu i bons bocatas fets.

Reiniciem la marxa cap es camí de na Penyal , mes divertit que el del coll de son Escrivà que es el que fem sempre. Son Servera i ens anem cap el puig de son Corb, pujadeta per la pista i ens tirem pels tiranys. Realment de lo millor de la zona i posats a exagerar una mica, de lo milloret de l’illa. Llàstima que hi hagi algun desviament on els que no saben massa be cap on van es poden perdre i així va ser, en Salvador agafà un dels dos únics desviaments que hi ha i en lloc de continuar la marxa cap a llevant tornà a son Servera sense saber massa be on era. L’ascendència Sales, el va trair, molt bona gent però una mica desorientats. Cridades de telèfon amb diàlegs de “besugo”, estic a la carretera a un pont, però sense saber quina carretera ni quin pont, i l’altre responent be i do nosaltres ara anem al pont, evidentment ni era el mateix pont ni era la mateixa carretera.
Continuem marxa, indicant al extraviat que vagi a cercar la cra de son servera a Arta i la intersecció amb les obres del tren ens esperi allà. Se suposava que nosaltres com que anàvem per camins i per les vies, tardaríem mes , però no va ser així. Noves ordres, ens veiem a l’entrada de Capdepera. Mentre el grup va continuant pels camins fins arribar al poble, on evidentment tampoc hi es en Salvador. En frenando decideix esperar el seu parent, mentre els altres ens encolomem fins el castell per fer els tiranys de baixada que ens han de dur a cala ratjada.
Avall ens reapareixen els cosins així que de nou reiniciem marxa ara tots junts, travessem la zona cap a son moll i d’allà ja directes pugem de nou fins el far de Capdepera. Foto de rigor i anem cap els caminois que ens duen fins la vella torre de defensa i d’allà a cala agulla. Quan estem travessant la zona ja es tard i fa bastant calor, així que decideixen aturar-se a repostar aigua i com no, ens aturem exactament al mateix lloc on es va voler aturar en Cecilio quan estarem per allà. I es que tants d’anys junts fan que estiguem com a sincronitzats.
Cala Agulla, el collet de cala mesquida i les passeres de fusta per sobre les dunes. El sol pica fort així que es el millor moment per ficar-nos dins les terres àrides del parc de llevant. Cala torta i per amunt cap els paratges desolats de sa duaia. El grup s’estira i cada un va pujant pel seu compte, un silenci aterrador ho envaeix tot, ni vent, ni gorrions, ni tant sols cigales, silenci absolut en mig de res amb un sol de justícia. En arribar al coll en Torner està agoviat, realment no esta avesat a tantes hores de rodar i amb aquestes condicions, li falten els grans viatges.
Ens tirem avall, ara tristament per asfalt, ja que no arribarem a trobar la manera d’arribar a Artà per camins, ( haurem d’esperar que qualque dia s’obri l’únic tram de nova creació de la ruta de pedra en sec d’Artà a Lluc. Bar s’Almudaina, lloc oficial de reposta a Artà.

 Ara ja nomes queda retornar cap a Manacor. Fins a Sant Llorenç quasi tot era per asfalt però per una carreterreta solitària que ens du per un dels llocs mes desconeguts de l’illa. En arribar als peus de la muntanya esquerda o puig del tresor, evidentment prescindim de pujar fins dalt ja que ja no eren hores d’enredar, tot i que la pujada, les vistes i la baixada valen la pena. Deixem que l’esperit d’en Cecilio ens miri des d’allà dalt.
I continuem fins a sant Llorenç. D’allà com que ja les forces flaquegen una mica decidim, be decideix aquest narrador, perquè ningú sap massa be on està, anar pels camins de son barba i son boga, sense pujar el camí del puig fent una mica de voltera per anar pel camí mes planer. A la fi Manacor, amb mes de 110 km i mes de 1.500 mt de desnivell.
Tracks de la proposta dibuixada, ja que el que férem no es va gravar completament.
http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2827019

4 comentarios:

HE PETAT¡ dijo...

De las mejores rutas en años. La subida por Sa Duaia pijama cinco estrellas. Hay que incluirla en el catálogo de rutas que hay que hacer una vez al año.

El problema de T.T. es que se dejó el almax, digo el alma, en la subida y le empezó s'agrura. Tengo que montar aire acondicionado en la Trek.

La vuelta por carretera hacia Sant Llorenç fue increíble. No hay civilización. De noche seguro que hay hombres-lobo.

hoyos56 dijo...

COÑO, Biel donant una ditada de mel,
fes-t'ho mirar que això no és normal. ja,ja,ja.

andreu dijo...

joder quina enveja...a mem si espabil...ah! Bi-29" si pots me montes un aire acondicionat a sa meva...(que pesi poc,1000frigories)

HE PETAT¡ dijo...

Mapes necessita "carinyo".

Andreu, lo més pròxim a l'aire condicionat en bici és posar-te darrere el cul d'en Galera, perdó, del Convidat.